MANIFESTO #1 / TÀRREGA
1- QUIM (15 anys)
Volem que ens escolteu. Per això som aqui. Heu d’escoltar la veu de les persones joves. De les adolescents, de les que ens mirem el món com aquell lloc que un dia serà nostre i de les joves que ja lluiten per fer-s’hi un lloc. Pareu de fer-vos aquest mapa mental sobre qui som, perquè si no ens escolteu no sabreu mai qui som, ni qui podem arribar a ser. Tenim opinió, tenim idees, tenim dubtes i certeses. Però ho repetim: necessitem que ens escolteu. Escoltar vol dir no jutjar-nos, escoltar vol dir no prejutjar-nos, escoltar vol dir confiar en que la nostra veu és vàlida, escoltar vol dir donar-nos espai per a parlar, volem tenir veu i vot. Escoltar-nos vol dir estar preparats per a que us diguem coses que no us encaixen, que no enteneu, que no voleu sentir. Escoltar-nos vol dir assumir que potser hi ha coses que les entenem més que vosaltres. Volem que ens escolteu. Que ens escolteu aquí a la plaça, que ens escolteu a les escoles, que ens escolteu des de les institucions, que ens escolteu a casa, que ens escolteu des dels mitjans de comunicació... Que ens escolteu! Nosaltres estem vivint ara el que vosaltres penseu que és el futur. El futur no existeix, el futur és ara.
2- EVA (18 anys)
No tolerarem la intolerància. A qui teniu sentiments de superioritat, heu de saber que no us recolzarem. Us frenarem. No hi ha cap falta de respecte que tingui lloc ni espai per exisitir. Si en detectem una, la farem visible, no es quedarà impune, no farem veure que no ens n’hem adonat, no mirarem cap a una altra banda. Cada falta de respecte li fa mal a la víctima i ens fa mal a tota la societat. Podem tenir opinions diferents, aquesta no és la qüestió, però no podem tractar malament a qui opina diferent de nosalres. Podem ser diferents en tot, i podem no entendre què fan els altres, però no podem aixafar-los. I això és una feina de totes les persones juntes, no poden només ser les víctimes les que es defensin. Si veus que algú és intolerant, actúa.
3- ANNA (14 anys)
A totes les persones joves del nostre voltant us volem convidar a valorar les coses que ens dona la vida. Moltes vegades no valorem el que ens ha tocat, ens podria haver tocat viure en un entorn molt més precari, ens podria haver tocat viure una guerra, o ens podria tocar fugir del nostre país perquè s’ha tornat impossible viure-hi per la crisi climàtica, o perque les nostres idees estan perseguides. Ens podria haver tocat viure en un lloc sense drets bàsics que haurien de ser garantits per tothom, com l’aigua corrent, o l’accés al menjar. Us volem convidar a lluitar per a que tothom tingui accés a aquests drets i per a que no ens els prenguin.
4- TOPE (33 anys)
Posem la llibertat al centre. Viure és ser lliure. Hi ha algunes normes que s’han de complir perquè ens serveixen com a societat, ens serveixen per a no fer mal als altres, beneficien a tothom. Però hi ha normes que estan dissenyades per a mantenir-nos dins d’una organització que al sistema li és còmoda, i aquestes normes el que fan és que no puguem decidir sobre la nostra vida. Aquestes normes, ens les hem de saltar. Deslliguem-nos de les amenaces. Deslliguem-nos de la por, de la por a la repressió, administrativa o penal. Volem llibertat de fer. I volem llibertat de dir. Sense por. Tenim el cervell en flames i poder despotricar intel·ligentment de la política o de les normes repressives que sen’s imposen ha de ser un dret.
5- KAREN (35 anys)
Liberémonos de las etiquetas, de los cajones. Aunque tu figura de autoridad, tus padres, tus maestros, tus referentes, sean quienes sean, te etiqueten, y te clasifiquen, aunque intenten marcar tu identidad y tu futuro: tu no te llamas miedo, tu no te llamas gorda, tu no te llamas vago, tu no te llamas depresivo, tu no te llamas feo, tu no te llamas incapaz, tu no te llamas límite, tu no te llamas conformismo, tu no te llamas perdedora, tu no te llamas imperfecta, tu no te llamas histérica, tu no te llamas empanado, tu no te llamas yonki, tu no te llamas raro, tu no te llamas...
6- BERTA (16 anys)
Reivindiquem el dret a l’amor propi de les identitats dissidents, les que se surten dels models establerts o de la norma. Les identitats de les diferents. No parlem de ser diferents a nivell estètic i per decisió pròpia, parlem de totes aquelles persones que pateixen opressions. D’aquelles que per la seva identitat sexual o de gènere no entren en la cis-norma: les persones trans, les no-binàries, les lesbianes. Però també de les que tenen un cos no normatiu, o les que tenen diversitat funcional. Sortir de la norma és apartar-se de totes les imposicions que beneficien el capitalisme i el cis-hetero-patriarcat. Apropia’t de la teva no-normativitat. Agrada’t, coneixe’t i enamora’t de tu mateixa per tot allò que et fa sortir de la norma. No sentis que t’has de castigar perquè la societat digui que no ets vàlida. Et mereixes tenir amor propi. Destruim les normes que no ens permeten estimar-nos a nosaltres mateixes. L’amor propi és un repte col·lectiu.
7- MARC (17 anys)
Els teus problemes importen. Si un jove un dia plora potser no és perquè hagi tingut un mal dia i prou... Potser li passa algo. I si li passa algo: escolteu-lo. El que a tu et pot semblar una tonteria, per mi pot ser el més important. Perquè ho estic vivint ara. Moltes vegades, quan una persona jove explica un problema a una persona adulta, l’adult diu:: no passa res, això son cosa de crios. Però es que qui està tenint el problema és un crio. No ens podem preocupr per problemes que no ens toquen. Cada edat té els seus problemes i no n’hi ha uns més importants que els altres. No ens podeu dir que els nostres problemes no importen, que no passa res, que ja passarà... Perquè estem patint i estem patint ara. I els nostres patiments d’ara que no quedin resolts seràn els nostres patiments del futur. I ens tornarem adults i pensarem que els nostres problemes són els únics que importen, com penseu molts de vosaltres. Si se’m trenca una cama, tothom ho veu, i se’m tracta, se m’escolta. Si no estic bé, si la meva salut mental no està bé, ningú ho veu. Estigueu atents. Potser la persona que està al teu costat necessita que l’escoltis i que li facis saber que els seus problemes importen.
8- ELOI (29 anys)
Volem que es reconegui el buit. Moltes vegades sentim a dins del cos un buit que intenta sortir i no el deixem. És un buit que ho emplena tot. Aquest buit existeix i l’intentem tapar o omplir-lo amb coses externes que mai ens fan feliços. Quan no ets feliç, hi ha algo que no estàs valorant. Quan et posis molt neuròtic o trist, pregunta’t: què no estic valorant? Val la pena fer l’esforç de valorar les coses de dia a dia, del cuidar-se, val la pena vèncer la vergonya, val la pena no evitar la por. I s’ha de ser prou humil per demanar ajuda si no estàs bé. Enfocar-te en tu mateix. Però fer teràpia no és fàcil, ni barat. Fer teràpia és un privilegi però hauria de ser un dret que hauria de tenir tothom, no cal que estiguis fatal. L’ansietat i els problemes ens acompanyen des de molt petits. Cadascú s’hauria de dedicar a enfrontar les seves pors. I buscar a dins teu, dins teu hi ha tot el que necessites per ser feliç. Només cal trobar-ho, i per trobar-ho, de vegades necessites ajuda. I cal assegurar que tothom pugui tenir accés a aquesta ajuda.
9- ALBERT (36 anys), JANA (29 anys), CLARA (26 anys), EVA (23 anys), ALBA (23 anys), SHEILA (33 anys)
Jo no sóc normal. Tu ets no normal. Ell no és normal, ella no és normal, elli no és normal. Nosaltres no som normals. Vosaltres no sou normals. Ells no son normals, elles no son normals, ellis no son normals. La normalitat no existeix. Ningú és normal.
10- LUZ (18 anys) i CLAUDIA (19 anys)
Obriu els ulls. Tothom és diferent. Tothom te els mateixos drets. Prou discriminació. Exigim respecte.
11- LLUC (25 anys)
Cal dedicar un moment a reflexionar sobre l'autèntic motor de la civilització humana. No ens vam convertir en una civilització degut a la nostra fam insaciable pels recursos i el luxe. Ens vam convertir en una civilització perquè les nostres ments espirituals ens demanaven més. Més accions. Més connexions. Més llibertat. Més amor. Volem actuar utilitzant un ventall més ampli d'eines i habilitats i, d’aquesta manera, tenir més autonomia com a persones. Volem tenir més connexions socials per mitigar la nostra lluita constant de supervivència. Intentem alliberar els nostres ambiciosos intel·lectes dels nostres insignificants cossos. Anhelem fer l'amor amb tots i cadascun dels humans per poder compartir aquesta autonomia, aquesta connexió i llibertat, amb tots els éssers vius de l'Univers. Els recursos i la tecnologia que les civilitzacions humanes han acumulat al llarg dels segles són només un pas intermedi, un mitjà, per aconseguir un objectiu més important, més suprem: l’elevació espiritual. Tots els nostres Imperis buscaven aquesta elevació espiritual —sovint distorsionada i confosa erròniament pel plaer material— perquè els humans d'arreu del món poguessin ser més autònoms, alliberar la nostra ànima i creativitat, relacionar-nos millor els uns amb els altres i, el que és més important, estimar-nos. Els
nostres cossos, la nostra materialitat ineludible, segueix enganyant les nostres ments. Seguim sent enganyats per aquells estímuls que merament satisfan la immediatesa que busquen les cèl•lules de la nostra pell. En el fons sabem, però, que el que més ens manca, el que més anhelem, no és material, sinó espiritual. Els babilonis, els egipcis, els maies, els asteques, els xinesos, els grecs i els romans, els anglesos, els francesos, els espanyols, els holandesos, els nazis, els soviètics i els americans. Fins i tot els humans més horribles, els que perpetren un genocidi o els inventors d'una bomba atòmica, buscaven autonomia, llibertat, connexió i amor.
12- ALEJANDRA (29 anys)
Amemos. Los apegos son buenos y no tan buenos, pero vivir desde el calor, desde la afectividad es mucho mas sano que vivir la soledad, que vivir el aislamiento, que vivir apartados. Por eso la pandemia nos puso tan en jaque, porque nos dimos cuenta que no tenemos unos lazos muy fuertes, con amigos, con familia, con los otros. Hay que fortalecer los lazos afectivos. Hay que amar. El amor es la fuerza que mueve el mundo. Tenemos que amarnos des del cuidado. El amor es eso que te hace hacer cosas que nunca pensaste que podrías hacer. Es poder compartir, es poder reir, es poder aceptar un error, es poder enmendarlo. Es poder agarrar de la mano a la persona que quieres. Es poder abrazar a un amigo. Es poder decirle a tu madre y a tu padre cuanto los quieres y quanto estás orgullosa de ellos. Es poder mirarte al espejo y poder decir: esta soy yo, me reconozco, me quiero, me acepto, soy un humano, erro mil veces, no soy perfecta y volver a empezar. Moverte cuando es necesario... Todo esto es el amor.
13- ERIC (18 anys)
Volem reivindicar el poder de l’art. L’art és subjectiu i només és art, no busca fer mal a ningú, l’art és inofensiu. L’art no pot fer mal. Per això no podem separar l’existència de l’art de la llibertat d’expressió. És la gent que no vol acceptar el que diu aquell art, qui l’interpreta de manera agressiva. Ens agradaria pensar que l’art pot canviar el món, malgrat que la realitat ens diu que els fils es manejen de d’altres llocs, i malgrat pensem que amb l’art podem incidir en algunes persones però no podem provocar grans canvis. Però volem reivindicar el seu poder, perquè l’art serveix de moltes coses. Individualment, hi ha persones que no podrien viure sense fer art, perquè fer art els dóna unes endorfines, una felicitat, que no s’imaginen la vida sense elles. L’art serveix per expressar i generar idees, per expressar i generar emocions. L’art també serveix per a explorar, conèixer, aprendre dels que saben, per poder ser qui ets. L’art pot tocar fins i tot a qui és menys sensible. Sense art la societat seria una merda.
14- NADINE (26 anys)
Reclamem el nostre dret a que la feina no sigui una esclavitut. Volem treballar en algo que ens agradi, i si no podem treballar en la nostra passió, com a mínim volem treballar en condicions dignes. Horaris dignes, sou digne i ser tractades amb dignitat. Si una persona té una vocació, el seu entorn té la obligació de reconèixer-la, respectar-la i alimentar-la. No volem que les pors o les frustracions dels altres ens tallin les ales. Que tu no puguis imaginar-te que una persona pugui dedicar la seva vida a una cosa en concret no vol dir que no pugui ser possible. I a qui encara no ha trobat “lo seu”, també volem que el seu entorn ho entengui i ho respecti. De vegades, les persones, necessitem temps per trobar què és “lo nostre”. I quan som joves pot ser que encara no hagi arribat el moment de saber què és “lo nostre”. No ens pressioneu, no ens inculqueu que hem de estudiar una carrera perquè és el que toca. Cadascú té el seu camí i hi ha molts camins per arribar a molts llocs diferents. Deixeu-nos espai, i pregunteu-nos què volem fer amb la nostra vida. I ajudeu-nos a perseguir els nostres somnis.
15- JÚLIA (17 anys)
Volem tenir una educació de qualitat. En la que no siguem vistes només com una nota. L’educació no pot ser només dir-nos el que fem malament. Volem que en els centres educatius sen’s doni espai per créixer fent allò que sen’s dóna bé. A les escoles i instituts hi ha moltes coses de les que no es parla perquè no sabeu com parlar-ne amb nosaltres, però a les escoles i instituts hi ha d’haver hores per parlar de bulling, de racisme, dels abusos en general, perquè són coses que com a societat volem que les persones joves tinguin un criteri per fer un futur millor, no? Passem moltes hores en centres educatius, no podeu pretendre que són llocs on només sen’s ha de formar a nivell intelectual o productiu. No n’hi ha prou amb una xerrada d’una hora sobre el bulling. A les escoles i instituts s’ha de poder parlar de valors. Els centres educatius no poden ser llocs on la gent pateix. Els professors i professores heu d’actuar quan veieu casos d’abús, no podeu fer veure que no ho veieu. Heu d’actuar. Volem que protegiu a les víctimes i que, juntament amb les famílies, intenteu reconduïr els agressors.
16- NEREA (19 anys)
Volem cridar-us a que us organitzeu. La organització és la clau de la victòria. Les persones, organitzades, podem provocar qualsevol canvi, podem fer realitat qualsevol utopia, podem fer que
el món valgui la pena. Tot es pot fer, no d’un dia per l’altre, però tot és possible. Si ens ajuntem i diem el que pensem, si ens manifestem més, si reflexionem plegades, si practiquem l’optimisme i imaginem un futur diferent: més just, més lliure, més solidari... No sé, potser algun dia el món serà com nosaltres somiem que sigui. Or-ga-nit-zeu-vos, busqueu als vostres semblants, busqueu aquelles persones amb qui de sobte deixes de sentir que estàs sola, que l’enemic és massa gran. I quan les trobeu escolteu-les, i creixeu. Sí. Instruiu-vos, emocioneu-
vos, organitzeu-vos.
17- SUKAINA (21 anys)
Exigim recursos. No ens falten idees, ens falten recursos per portar-les a terme. Volem que les persones joves que estan organitzades i imaginen coses per canviar la societat rebin els recursos necessaris per portar endavant els seus projectes col·lectius. I això vol dir que les institucions ens recolzin a nivell econòmic, perquè sabem que hi ha recursos, però estan mal repartits, i les persones joves sembla que tot ho puguem fer des de la precarietat i no, no podem. Però també volem que les institucions ens recolzin a altres nivells. Volem espais i volem poder-los gestionar nosaltres, volem oportunitats que responguin a les nostres necessitats i no als vostres desitjos, volem visibilitat. Volem convocatòries, perquè no pot ser que sempre siguem nosaltres les qui anem darrere de les institucions exposant les nostres necessitats sense que ningú ens hagi preguntat què necessitem, són les institucions qui han de voler saber què fem, què volem fer i què poden aportar per a que això sigui possible. Tenim moltes idees i necessitem les eines. Doneu-nos eines i canviarem el món.
18- ALEX (17 anys)
Això és un crit de ràbia! Tenim dret a la ràbia! Estem enfadades, joder, i tenim dret a estar enfadades, ens enfada la societat actual, que jutja per les aparences, que explota, que sen’s menja amb el capitalisme i totes les necessitats que ens crea. Ens enfaden alguns adults, ens enfaden algunes formes de pensar, ens enfada la mentida, la falsetat! I la pressió! Ens enfada la pressió, això és insuportable! I després explotem i encara us estranya! No podem viure només amb èxit, èxit, èxit, és impossible, volem tenir el puto dret de fallar! Volem cagar-la i sentir la ràbia de cagar-la! Volem sentir la ràbia! No us lliurareu de la nostra ràbia!
19- CARLA (17 anys)
Volem reivindicar el nostre dret a descansar. Els adults es pensen que els adolescents i els joves tenim la vida solucionada, que no vivim estressats, que vivim la vida tranquilament, que podem sortir de festa quan volem. No saben que realment tenim un gran pes a sobre. Que no parem. Que tenim moltes responsabilitats: cuidar la casa, cuidar als germans, cuidar als pares, anar a comprar, fer extraescolars, has d’estudiar, has de treure bones notes, has de fer deures, has de fer pràctiques, hem de treballar per guanyar diners, hem de tenir vida social, perquè a sobre no podem ser uns alienats, i hem de perdre el temps! Necessitem temps per perdre el temps i que aquest temps de perdre el temps no sigui temps que li robem a les nostres hores de son. Quantes vegades hem de sentir-nos dir: “ah, com que ets jove o adolescent, no passa res si no dorms”. Prou. Volem dormir. Volem tenir temps lliure. No pot ser que cada dia anem a dormir a les 3 de la matinada fins a les 7 i mitja del matí. No pot ser que haguem de sentir-nos dir que “no passa res, que podem seguir vivint igualment”. Prou.
20- CANDELA (14 anys)
Volem reivindicar l’alegria. Les persones joves estem plenes de ganes, de força, ens bullen les hormones, potser sí, i ens vull la sang d’una alegria que té ganes de sortir enfora. Volem passar-nos ho bé! Volem sortir, volem jugar, volem riure descontroladament, volem relacionar-nos en amistats veritables que puguin convertir en alegres els moments més xungos. Volem conèixer gent nova, xerrar durant hores! Volem gaudir de la cultura, volem poder-nos pagar les entrades dels espectacles sense arruinar-nos! Volem espectacles gratis al carrer! Volem música a totes les cantonades! Volem cantar! Volem córrer pel camp amb aire net, volem banyar-nos en rius nets, i nedar, i fer tombarelles a l’aigua! Volem disfrutar. Volem compartir. Volem cridar d’alegria! Que ens explotin els pulmons de tant riure! Volem saltar, volem ballar!